Amb el cor a la mà

Es miren l’un en els ulls de l’altre i es juren amor i fidelitat eterns. Decideixen esbandir els afers més o menys amorosos que cada un tenia fins ara. Es prometen també ser del tot sincers l’un amb l’altre; no mentir-se mai.

– Serem del tot sincers l’un amb l’altre. Mai no ens mentirem, sota cap concepte ni amb cap excusa.

– Una sola mentida seria la mort del nostre amor.

S’adormen al sofà, cansats, l’un en braços de l’altre.

Es lleven al migdia, am ressaca. Es dutxen, es vesteixen, surten al carrer amb ulleres de sol.

– Anem a dinar? – diu ell.

– Sí. Per mi poca cosa. Amb un parell de tapes ja en tinc prou. Però tu deus tenir molta gana.

Ell està a punt de dir que no, que qualsevol cosa li va bé, però recorda la promesa.

– Sí. Tinc gana. Però em conformo amb unes tapes. Tu menges un parell i jo en menjo més.

– No. Tu deus voler entaular-te. No t’estimes més que anem a un restaurant?

Han promès ser del tot sincers l’un amb l’altre. No li pot dir, doncs, el que li hauria dit si no: que ja li va bé fer tapes en un bar. Ara ha de reconèixer que realment s’estima més anar a un restaurant i entaular-se.

– Doncs anem-hi – diu ella -. Anem a aquell restaurant japonès que vam anar fa una setmana i que et va agradar tant?

Una setmana abans encara no s’havien promès ser del tot sincers l’un amb l’altre. A més, ell no li va dir mai que li hagués agradat el restaurant japonès. Ho recorda amb claredat: a preguntes d’ella, ell havia dit que el restaurant li havia semblat bé, fórmula que no expressava l’entusiasme que ella posa ara en boca seva.

– Et vaig dir que m’havia semblat bé, no que m’hagués agradat.

– És a dir: que no et va agradar.

Li ha de dir:

– Odio el menjar japonès.

Ella el mira als ulls, sorruda.

– Saps que a mi m’agrada molt.

– Ho sé.

Dubta si la promesa ho exigeix o no, però com que s’estima més trair-la per excés que no pas per defecte declara la resta del que pensa: que precisament una de les coses que li desagraden d’ella (i que lliga amb una certa actitud que ella creu esnob però que en el fons és xarona i prou) és l’afició a anar sempre a restaurants daquells que substitueixen la bona cuina per les relacions públiques. Ella li diu que és un imbècil. Ell es veu obligar a dir-li que no se sent gens imbècil i que està convençut que, si s’hagués de provar qui posseeix un cervell més potent, el d’ella no seria el guanyador. Aquestes paraules acaben d’ofendre la dona, que el bufeteja, irada, mentre li torna a dir que és un imbècil, un imbècil crònic, que ho serà tota la vida i que no el vol tornar a veure mai més, proposta amb la qual ell està de seguida d’acord.

Quim MONZÓ

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s